Intervenció al Parlament sobre la coordinació parental

En el post anterior, us vam compartir la intervenció que va fer la Berta Rubio a la Comissió de la Infància, presentant AADF i marcant els punts en els quals considerem necessaris que treballi el govern per a aconseguir que les separacions es duguin a termen de manera menys conflictiva.

En aquella intervenció, va participar també Carme Lazbal, advocada de família, la intervenció de la qual compartim ara aquí, per si és del vostre interès.

La intervenció de la Carme Lazbal es va centrar en explicar a diputades i diputats en què consisteix la figura del coordinador o coordinadora parental i de quina manera podria ser positiu per als casos de separació amb alta conflictivitat (sempre i quan estigui molt ben regulada i sigui assumida econòmicament per l'Adminsitració).

En el seu discurs, la Carme va denunicar el fet que, en tot el territori català, no hi ha una judicatura especialitzada en família, el que fa que els progenitors separats (i, conseqüentment, les famílies enllaçades) s’adrecin al jutge predeterminat per llei, que pot tenir molt poc coneixement teòric i pràctic (i de vegades minvada la seva capacitat) per valorar amb deteniment algunes de les situacions de les enllaçades, la qual cosa pot afectar negativament no només els membres que puguin ser objecte en el judici, sinó també altres membres que formin part dels nuclis familiars.

La conflictivitat entre nuclis familiars, en el cas de nuclis que tenen membres en comú, pot ser elevada i pot conduir a situacions inversemblants jurídicament, arribant a provocaar ruptures de vincles entre progenitors i fills, i la justícia no sol ser una bona solució en aquests casos. Ara bé, ben regulada i implementada, la figura del coordinador parental sí que podria ser-ho.

I es que la figura del coordinador de parentalitat, que s’origina als EEUU als anys 90, es va crear precisament per ajudar les families que després de la ruptura presentaven grans dificultats per acordar la cotidianeitat que uns fills comuns precisen, la qual cosa fa pensar que, el fet de promoure aquesta figura, podria tractar i resoldre aquests conflictes quan els progenitors no hagin estat capaços d'arribar a acords (després d'un procés de mediació, per exemple).

A Espanya, la coordinació parental arriba gràcies al Magistrat Pascual Ortuño, en la pionera Sentencia AP Bcn, 28 de març de 2013 i confirmada x TSJ CAT nº. 102/2014, de 26 de febrer de 2015, que es dicta en el marc d’un pla pilot gestionat pel Centre de Mediació de Catalunya, on les parts voluntàriament acceptaven el COPA (coordinador parental).

La Sentencia del Tribunal Superior de Justicia dona suport a la figura del CoPA i convalida la seva utilització quan “els jutges fonamentadament i en casos de greus conflictes (per tant excepcionals) amb el fi de preservar les relacions dels progenitors amb els seus fills menors de 18 anys, acordin recabar un recolzament especialitzar, no només per elaborar un dictamen estàtic sino tb per una actuació dinamica en execució de la sentencia".

A cap legislació foral del territori està previst que un tercer intervengui en la resolució de casos conflictius, on les tensions afecten als infants, però tot i així comencen a sorgir algunes formacions, sense regulació basica consolidada, per tractar a questa firgura, cosa que es extremadament perjudicial pels usuaris i per la propia esencia de la figura.

És per aquest motiu, i perquè considerem que la coordinació parental, si es fa ben feta, pot ser molt positiva, que des d'AADF apostem perquè el govern reguli molt bé aquesta figura.

Diferències entre la coordinació parental i altres serveis:

COORDINACIÓ PARENTAL

És un sistema de resolució alternavita de conflictes.

Es centra en els infants.

És un procés en què intervenen un o diversos professionals de l'àmbit de la salut i/o juridic.

Ajuda els progenitor amb alta conflictivitat a implementar el pla de parentalitat, facilitant la resolució dels conflictes presents i futurs, amb implementació del pla de parentalitat

Educa els progenitors en les necessitats dels infant i en habilitats de comunicació.

La coordinació parental no és MEDIACIÓ perquè:

No és confidencial.

No és voluntaria (és un manament judicial).

És supervisada.

No es empàtica sinó directiva.

El canvi en dinàmiques no és voluntari.

El coordinador parental té autoritat (limitada pel jutge).

Cerca un canvi en les dinàmiques.

La coordinació parental no és EATAF (Equip d'Assessorament Tècnic en l'Àmbit de Família) perquè:

No té per finalitat redactar un informe, sinó resoldre el conflcite.

La feina de l'EATAF acaba amb l'emissió de l'informe, no hi ha seguiment (com sí es fa amb la coordinació parental).

El coordinador parental no fa proves psicomètriques.

El coordinador parental treballa per la vinculació.

La coordinació parental no és TERÀPIA FAMILIAR perquè:

No és voluntària.

A diferència del coordinador parental, el terapeuta no pot exigir un canvi.

En definitiva, el que ofereix la coordinació parental no ho fa cap altre servei amb funció judicial en aquest país.

Vist això, la Carme Lazbal diu que les carències dels jutjats comporten moltes dificultats als ciutadan: llarga espera abans no arriba el judici, o la exploracio del menor, sales plenes de gent amb poc temps per valorar el conflicte, families amb conflictes reincidents, amb famílies multintervingudes amb quantitats de resolucions que fixen recomanacions que no es compleixen…. Tot plegat, problemes que no tenen solució al jutjat, per falta de temps, d’espai, d’eines i pressupost, molts dels quals es podrien resoldre gràcies a la coordinació parental, que podria reduir les execucions de sentència i, per tant, reduir el volum d’expedients judicials. Així mateix, aquesta figura podría ajudar les famílies a buscar una nova dinámica familiar que impliqués un canvi i millora en les relacions amb els fills (i aquests podríen aprendre que els conflictes es resolen comunicant-se, no judicialitzant-los).

En definitiva, doncs, podríem dir que la societat necessita aquesta figura, però també necessita, sobretot, que estigui ben legislada, per la qual cosa és imprescindible la regular la formació dels professionals que l'exerceixin, valorar la seva utilització de forma pluridisciplinar i regurlar de manera molt acurada els seus límits i la seva retribució.