Dues cases i una vida
* Aquest text ha estat publicat a social.cat, el diari digital de l'acció social a Catalunya:
Tenir el doble de regals, a vegades repetits, tenir dues festes d'aniversari, com a mínim. No veure el teu pare durant 15 dies, veure com el teu pare no saluda la teva mare pel carrer, sentir que és millor no explicar que bé t'ho has passat anant d'excursió amb la teva mare, mostrar-se implacable a l'hora de no estimar la parella del teu pare, no portar un clauer al teu germà afí del viatge amb el teu pare a Londres, no poder anar al casament de la teva cosina gran perquè la mare no ha volgut canviar el cap de setmana, deixar-se els deures a casa del pare i no poder-los fer, deixar-se els patins a casa la mare i no poder anar a la sortida de patinatge, enyorar el pare i no atrevir-se a demanar per trucar-lo (perquè aquell dia no toca trucada), no poder bufar les espelmes amb el teu pare perquè et toca amb la teva mare, no poder conèixer el teu germanet a l'hospital perquè et toca estar amb la teva mare aquell dia, no poder saludar als reis amb els teus dos pares, anar a la revisió pediàtrica dues vegades seguides, prendre antibiòtic ara sí, ara no, ara sí, ara no: el pare hi creu, la mare no. Estar a l'escenari de la festa final de curs i haver de buscar per dues bandes, mare a l'est i pare a l'oest o que a la teva mare afí no li hagin donat entrada per què l'escola considera que no és de la família. No poder endur-te la bicicleta d'excursió amb la mare per què el pare diu que la bici és de casa el pare (la bici és d'una casa es veu. Curiós). No poder explicar a la teva mare que has acompanyat a la teva mare afí a una eco, haver de parlar davant d'un jutge del que sents pels teus pares, estar una setmana seguida sense poder llegir el llibre que tens a casa del pare, estimar el teu pare afí però dissimular-ho i així durant 10 anys, o 15, o més, a saber.
Però és el normal. Els nens s'adapten a tot i aquí ens hem aferrat com a societat pels segles dels segles. I, com que ens hi hem acostumat, com que els nens s'acostumen a tot, no normalitzem que els nens tinguin dues cases, que aquesta sí que és la seva realitat i cal normalitzar-la, sinó que tinguin dues vides. I això és més fotut.
Si els pares amb esforç, renúncies i amb rancúnies guardades, que sovint et foten alguna xacra enlaire, obtenen una cordial, o fins i tot, bona relació i van temptejant-la, és estrany, és patològic (diuen algunes) o alguna cosa no està acabada. No fos cas que ens relacionéssim com adults i aconseguíssim mantenir una relació mitjanament bona, o molt bona, per poder acompanyar els nostres menuts en aquesta vida que és la seva.
Sovint no depèn d'un. Bé, de fet mai. La bona relació després de separar-se depèn de mil factors, i quan en falla un tota aquesta teoria se'n va a en orris. Al capdamunt hi ha aquells progenitors i com decideixen escriure el seu relat i el dels seus fills, aquí ja es poden trencar moltes coses, per alguna cosa ens separem, és probable que un dels dos no estigui disposat a escriure cap relat o escriure'l, com veurem, des de la tristesa o l'enfadament i paral·lelament (dues vides?). No desistim, això pot anar canviant amb més o menys temps. Queda molt frívol o un xic Coelho però potser ens plantegem massa poc com nosaltres volem viure i com volem que visquin els nostres fills a l'hora d'entomar una nova situació familiar. A la llarga, quan ens trobem en moments com aquests, fa un mal al cor, una culpa, un rau-rau indescriptible: però entomem-ho, valdrà la pena.
Quan es pren una decisió tan i tan amarga i dura la por ens atabala, tirem endavant com podem i és difícil aturar-se mentre camines i pensar. Respirar, com diu una amiga meva. Per altra banda, la preparació i acompanyament que en facin els professionals que tenim a prop: advocats, psicòlegs, metges, pediatres, mestres, etcètera. Per exemple, en una ocasió, acabada de separar, vaig demanar hora per una advocada feminista reconeguda perquè m'orientés per fer les coses ben fetes, vaig marxar per potes després de pagar 105 euros per 20 minuts d'atenció on el seu objectiu era que jo pogués quedar econòmicament coberta. Fantàstic fins aquí, però crec que també pretenia que pogués subvencionar completament la festa major del meu poble durant anys i el meu ex acabés vivint en una “2 seconds”. Necessitem professionals que ens orientin i, sovint, estiguin més familiaritzats i sensibilitzats en moments de dificultats com aquest. Els serveis i professionals que treballen amb les persones estan preparats per acompanyar les situacions de separació? Doncs imagineu-nos amb la resta de situacions que formen part de la diversitat familiar.
En segon lloc, l'entorn: família i amics, per exemple. Serà clau el missatge (i el contingut!) que ens donin. Una sogra que t'escolta i t'acompanya no és el mateix que una sogra que no et vol tornar a veure. Per no parlar d'una mare que aplaudeix l'amenaça de judici o que mira de posar fre i calma en moments que, com tots, podem perdre el cap. Precisament per això necessitem que el nostre context estigui fort, racional i ens acaroni o ens faci aterrar en moments de tanta tristesa o eufòria, perquè tot és fràgil i penja d'un fil. (Aprofito per deixar caure que no ajuda en absolut que els amics i família ens diguin que no només trenquem la nostra relació sinó que estem afectant les seves vides i dinàmiques socials).
En tercer lloc, les circumstàncies no es repetiran. Sovint ens aferrem en el moment del trencament, alguns més durs que altres, certament, (per tant amb conductes i resolucions més o menys devastadores) per tal de visualitzar el mapa de les accions que s'hauran de parlar a partir d'aleshores. El perquè, l'enfadament, la pena, la ràbia ens porten, a vegades, a gestionar sense objectivitat els aspectes econòmics, logístic, judicials, etc, afectant, al cap i a la fi, als nostres fills. El cas és que quan hi ha un trencament no té res a veure amb aquell nen o nena i amb la relació que aquest pugui mantenir amb els seus progenitors. Ens han fet mal, hem fet mal, però ens estem separant, allò no ens tornarà a passar amb aquella persona, per tant, treballem per gestionar això, no per fer un monstre amb aquell mal.
Qui no ha tingut una veïna que li ha dit “quan abans tanqueu tots els temes millor, nena”. Doncs jo començo a dubtar d'aquesta afirmació. A vegades cal temps per poder veure amb perspectiva quina és la millor manera d'estar bé, malgrat les circumstàncies, afavorint que els nostres fills estiguin el millor possible. Nosaltres som adults, ens tocarà adaptar-nos. Poden semblar uns mesos eterns però la perspectiva, per sàdica que sembli, ens ajudarà.
Adaptar-nos, seria el següent punt. Com ens costa, oi? Sovint ens omplim de coratge i ens sembla que per salvaguardar no sé quantes dignitats que tenim dins i en nom dels nostres fills som incapaços d'adaptar-nos a situacions facilitadores per l'altre progenitor. Sí, fins i tot encara que no sembli just o no "ens en degui" cap. I, en última instància, fins i tot fer-lo feliç, que estigui més tranquil, que augmenti la bona relació i el nostre fill...(pam!) estigui millor.
Un altre tema: res és per sempre. No haurem de fer cagar el tió gaires anys plegats, ni fer una llista de reis conjunta, o el regal i el berenar d'aniversari conjunt (d'aquí a dos dies ho voldrà fer amb els seus amics ben lluny de nosaltres, sense pastís i amb Jägermeister). O ocupar-nos que tingui la seva roba entre les dues cases (és un bon mal de cap) i així evitar maletes diàries o setmanals.
Sabeu una cosa? Sovint no es pot, hi ha moments per tot, però no sempre podem estar forts per encarar la presència de l'altra. Som humans, donem-nos temps i aire, és clar! Perquè sovint, si es busca la distància necessària pensant en com volem que sigui la dinàmica de relació amb el nostre ex i els nostres fills, pot ser ben beneficiós per aconseguir-ho. I amb això no em contradic, em sembla.
Pensem, però, que som més forts del que creiem i un cop estàs amb l'escombra recollint els papers del tió que heu fet tots plegats i els nens han marxat amb el pare no et sents buida del tot. Una mica sí, eh? Però una mica plena d'orgull del què plegats esteu aconseguint, també.
Hi ha un aspecte que crec que fa trontollar totes aquestes possibilitats d'entesa: les noves parelles. Amb menys o més mesura fan por i una mica de mal. No venen a treure'ns res, no volen robar-nos res. De fet ells i elles deuen estar més espantats que nosaltres i possiblement dependrà precisament de nosaltres com aquesta nova persona pugui vincular-se als nostres fills. Un dia, una persona que va aparèixer a la vida de la meva filla li va regalar un vestit de princesa just abans de carnestoltes. Una amiga em va dir: "Òndia que fort no? Qui és ella per fer això?". Jo podria haver-me agafat a això, pujar damunt del cavall negre i galopar fins al pis del meu ex retirant aquell vestit que, segons el comentari de la meva amiga, es podia suposar que posava en dubte la meva maternitat, la meva opinió i decisió i, dedueixo, agafava un lloc que no li pertocava per alguna norma no escrita. Però vaig decidir creure que aquella noia l'únic que volia era estar bé amb la meva filla i amb el meu ex. Posteriorment vaig veure la meva filla amb aquell vestit (era bastant horrorós, les coses com siguin) i estava tan contenta amb aquelles coses brillants i daurades que hi vaig veure una clara metàfora; aquella persona aniria formant part de la vida de la meva filla, no sabíem si per sempre o no, però de moment hi era i ho havia vingut a fer de la millor manera possible i oferint-li coses que jo, d'entrada, no se m'havia acudit que podien fer-la contenta, com aquells lluentons. Tots hi guanyàvem.
És important que donem permís als nostres fills per estimar: al pare, a la mare, a les noves parelles... Sovint d'una manera inconscient em sembla que esperen la nostra aprovació per evitar mals majors. Us imagineu sentir permanentment que esteu com en deute? Trencant o mirant de preservar certes fidelitats parentals? Us ho imagineu sent nens o nenes?
Cal que tinguem molt present, doncs, que els nostres fills no se'n perden ni una. Estaran pendents de qui dedueixen, com infant, que els necessita més dels dos: per protegir-lo. No van contra ningú, estan buscant el seu lloc en tot aquest trencaclosques, no hi posem més gelosies, més enfadament, més legitimitats. Els adults tenim la clau per facilitar-ho.
Reitero que no dic que sigui fàcil. Amb la convivència amb noves persones, per exemple, surten nous estils de relació, noves rutines, nous estils i no sempre és fàcil d'encaixar-los tots. Però vaja, serà molt més complex arribar a certes enteses si donem per fet que aquesta persona ve a competir amb nosaltres o l'únic que vol és fer-nos mal. Em decanto per pensar que si entra en una dinàmica com aquesta és perquè ve a estimar el pare o mare del nostre fill o filla i possiblement a mirar de forjar una relació d'amor amb els nostres fills, i els planyo, perquè no és un paper senzill, cal ser molt valent i generós per entomar un paper que pot ser ben desagraït depèn de com.
Hi torno: separar-se no és fàcil. Separar-se i seguir-se veient tota la vida tampoc, però és molt més fàcil fer alguns esforços i obtenir certa qualitat de vida. No pas haver-nos de veure durant tota la vida igualment però malament, produint un malestar en els nostres fills que sí, per desgràcia poden arribar a normalitzar.
Ah! Les rancúnies guardades que et foten alguna xacra enlaire, que comentava abans, aniran marxant. O, amb el temps, si heu pogut crear una nova dinàmica, trobareu la manera de desencallar-ho i treure-ho. A sobre, no te n'adones però hi ha possibilitats que desaparegui la por, la pena, la ràbia i quedi allà el pare o la mare del teu fill/a i una nova estructura de vida creada i segura amb dues cases però una sola vida.
Mariona Carbó
Treballadora social
Co-coordinadora AADF
