SOS: Els nens no volen que anem a viure junts!


Què fer quan els fills no volen ni sentir a parlar d'una vida conjunta amb la persona que estimem com a parella? Hi ha alguna solució? Hi ha alguna manera de convèncer-los que és una proposta més bona del que els pugui semblar d'entrada?



El procés natural d’una parella pot passar pel pas de conviure. Convivint es crea una llar, es comparteixen els moments de la vida quotidiana, es materialitzen il·lusions, es reinventen maneres, i s’adapten ritmes, maneres de fer i fins i tot de ser. És una decisió no imprescindible –tot i que per alguns necessària- per la construcció d’un vincle més sòlid, i a priori indica l’existència d’un compromís i la voluntat d’una continuïtat enfocada en aquesta direcció: la de compartir i crear una vida plegats.


Amb les famílies enllaçades passa el mateix. “Anar a viure junts” és el resultat d’una decisió madura, conscient i plena d’il·lusió, que comporta la voluntat de continuïtat, de vinculació i de fer família en el seu sentit més profund. Una família on el llaç s’estreny, s’enforteix i s’embelleix, en un moment en el que aquest funcionament de pseudofamilia (si considerem que ens enllacem pròpiament en el moment de conviure i no abans) és prou estret, fort i bell. Una decisió que parteix d’un desig previ i suficientment potent, per no dir molt, d’unir-se, ara sí, no només els adults sinó també amb els nens.


A partir d’aquí, doncs, entenem que ja s’està en situació de plantejar-se aquest pas. No obstant, quan hi ha fills d’anteriors relacions, com a adults, el plantejament passa primer per si els fills estan preparats per aquest pas. Tenir present aquest punt no té res a veure amb què els fills prenguin la decisió. La decisió és adulta i, com a tal, passa per pensar en l’edat dels nens, el seu caràcter i personalitat, en la seva capacitat d’adaptació i en quin punt emocional es troben respecte la separació i/o divorci anterior. És important no oblidar que els nens poden estar encara recuperant-se en aquest sentit i que, en alguns casos, poden mantenir el desig de que la seva família de sempre es recompongui.


És necessari, per tant, tenir tacte i sensibilitat per plantejar nous reptes i canvis en la seva vida, i pot ser importantíssim en el futur de la família enllaçada fer partícips als fills del projecte familiar: que ajudin, participin i s’interessin per l’enllaç familiar aportarà estabilitat i legitimitat al nou projecte. Si, per contra, ens dediquem a imposar el criteri adult, podria derivar-se en rancúnia i disconformitat.


Per facilitar l’èxit de l’enllaç familiar, és necessari tenir paciència i enfocar l’assumpte amb sentit comú, aplicant una sèrie de “regles bàsiques” que poden ajudar en el moment en que desitgem plantejar als fills la nostra decisió:


· Escollir el moment. No existeix un moment ideal. Dependrà de les circumstancies personals de cada família, del nombre de fills, de l’edat, del grau d’afecció dels nens amb l’exparella, del tipus de relació que hi tinguin... No obstant això, no pensem que qualsevol moment és bo en sí mateix. Si estem segurs que la parella és una elecció que beneficia a tots i s’ha aconseguit que el nen tingui una relació saludable amb els seus progenitors, podem creure que es sentirà més segur de sí mateix per acceptar el canvi que volem proposar-li.


· No forçar la situació. En general no s’ha de forçar. No és convenient ni per la parella ni pels fills. Els nens s’han sentit còmodes i han pogut apreciar també l’alegria i benestar dels adults. Els nens poc a poc han anat sentit afecte per la parella de la mare/pare, i inclús poden arribar a desitjar que formi part de la família, doncs el temps que han compartit ha demostrat que és una aportació valuosa.


· Prioritzar al nen. Un formula segura per despertar el rebuig dels nens és deixar-nos portar per l’entusiasme que es produeix en l’època de l’enamorament i deixar-nos absorbir, dedicant menys temps i atenció als fills. Es tracta de ser intel·ligents emocionalment i d’aprendre a manegar el procés d’enamorament i la incorporació de noves persones a la família, mantenint intacta la relació amb els fills.



A mode de recordatori:


1. Fes del temps un amic: tingues paciència amb tu mateix i amb els teus.


2. Els canvis graduals són més senzills de gestionar sigui quina sigui l’edat de les persones que composen la família.


3. Planteja’t la convivència després de que hagi passat el temps suficient perquè els nens s’hagin recuperat de la separació. Recordem fer un bon desenllaç per poder fer un bon enllaç.


4. Dedica temps de qualitat a la família i a tu mateix.


5. Sent el compromís com quelcom sòlid abans de compartir-ho amb els fills.


6. Tots els nens tenen fantasies de que els seus pares tornin a estar junts. Els teus també.


7. Els nens necessiten assegurar-se constantment de que els seus pares estaran sempre amb ells. No oblidis dir-los que ningú els substituirà.



MONTSE BARNILS

Psicòloga

montsebarnils.com

Featured Posts

Un blog sobre famílies enllaçades, notícies sobre el nostre projecte i ressenyes de llibres infantils amb presències de famílies enllaçades!

Please reload

Recent Posts