La força de les famílies enllaçades
La família constitueix l’espai més íntim de les persones i és on es construeixen les primeres relacions de confiança, seguretat i intimitat; els primers vincles. Tant és així que la família ens determina, ens proporciona un sentit de pertinença i actua com a un dels elements que configuren i construeixen la nostra identitat. Hi ha una definició que trobo molt encertada i que defineix una família com una unió de persones que comparteixen un projecte vital d’existència que es desitja duradora, en el que es generen forts sentiments de pertinença a aquest grup, existeix un compromís personal entre els seus membres i s’estableixen intenses relacions d’intimitat, reciprocitat i dependència.
Al llarg de la vida el concepte família es va ampliant, es va enriquint i va agafant diferents matisos, sobretot perquè l’experiència porta a conèixer, a descobrir i a viure diferents nivells i formes de pertànyer de manera única i especial a un grup de persones. La família enllaçada n’és un bon exemple. I ho és, particularment, perquè és un tipus d’unió escollida i que s’estableix a partir de l’afecte. Sentir-se família, doncs, en una unitat familiar com aquesta podríem dir que és un procés que es va construint dia a dia entre els seus membres a partir de la convivència, de les experiències compartides i d’anar-se coneixent, que dóna lloc a l’aparició d’uns vincles no biològics però sí basats en l’estima. Per altra banda, la família enllaçada és una família que té un origen i es produeix en un moment del cicle vital diferent –en termes generals- al de la família tradicional: normalment els membres de la parella tenen major edat que a les famílies formades per dos solters i, a més, al menys un d’ells té experiències prèvies de vida en família com a pare o mare. No obstant aquest fet, no és incompatible amb què desenvolupi la mateixa funció psicològica de construcció de l’autoconcepte i l’autoestima aportant seguretat emocional als seus membres.
Una família sana –en qualsevol tipus dins la diversitat existent- ha de nodrir-se de relacions satisfactòries. Són les famílies caracteritzades per ser nutrícies. Si traspassem aquest concepte a les famílies enllaçades, serà important i clau l’existència d’una parella d’adults amb una conjugalitat harmoniosa i que desenvolupin una parentalitat competent. Això proporciona més possibilitats que els nens creixin rebent els nutrients relacionals satisfactoris en tenir les necessitats bàsiques cobertes sense greus conflictes o, en tot cas, sense que aquests es cronifiquin. En cap moment això allibera de l’aparició de tensions o estrès o de patiment emocional, però sí que significa que, a la base, hi ha uns adults que tenen bona capacitat per resoldre i enfrontar-se adequadament als conflictes que es donen, tant a nivell de parella com amb els fills i fills afins. Es tracta que aquesta nova situació familiar tingui un efecte positiu directe en els seus membres. L’afectivitat i estabilitat existent a la parella es veurà reflectida en els infants.
Per altra banda, m’agradaria recalcar que el concepte general important d’on partir i avançar cap a la no diferenciació i a la integració de la diversitat familiar és entendre la família com a aquell grup de persones amb els quals un es sent segur, estable i estimat, i amb qui es produeixen uns vincles únics i representatius, uns vincles afectius i especials.
Quan un grup de persones es considera un nucli unit i fort, aquest sentit de pertinença sobretot emocional, traspassa qualsevol barrera o diferenciació nominal. Per altra banda, i en referència a les famílies enllaçades, partint de la meva experiència professional, m’adono que molts dels membres d’aquestes unitats familiars, tant adults com nens, viuen un enriquiment personal en el procés de vincular-se afectivament amb els “nous” de la família enllaçada, persones que desenvolupen un paper únic i diferent fins el moment. En aquest paper únic, en el que no hi ha llaç sanguini, lògicament, aquesta no co-sanguinitat no es condició del sentiment ni representa una limitació. Al contrari. Moltes vegades constitueix l’autèntica força i principi gairebé absolut d’aquest enllaç, i veig que els seus membres la tenen més que assumida i la viuen com a valor autèntic i no com a mancança.
És aquí on crec que està la base perquè la mirada de les relacions familiars, pugui generar facilitats i ajudes pròpies i externes i fugir de l’estigmatització, per tal de gaudir d’una nova realitat familiar que pot ser tant plena, positiva i enriquidora com qualsevol altra. La diferència a vegades espanta, però la diferencia és el que defineix. Tot depèn de com sigui mirada i viscuda.
