Per què dir "papu" a un padrastre?!
Il·lustració: Marien Ortiz
En català (i en castellà) existeix, i de fa molt de temps, una paraula per parlar d'aquell que té un rol de parentalitat respecte els fills de la seva parella: PADRASTRE (o MADRASTRA en la seva versió femenina).
El cas és, però, que no només la literatura infantil ens ha fet treure les ganes d'utilitzar aquesta terminologia, sinó que, a més, etimològicament, la paraula PADRASTRE té origen en un mot de càrrega negativa (del lat. vulg. patraster, despectiu de pater).
És normal, doncs, que en aquest context, siguin pocs els que utilitzen amb naturalitat l'expressió "el meu padrastre", la qual cosa provoca expressions com "la parella del meu pare" o "el nou marit de la meva mare" que fan que aquella persona que ens està cuidant i que ens estima com a part de la família no tingui dret a rebre el possessius afectiu ("meu") al que sí que tenen dret personatges tan "sinistres" com el "meu dentista" o el "meu professor de matemàtiques" (per posar un exemple clar ;)).
El cas és, doncs, que els padrastres i les madrastres poden ser (i solen ser, de fet), persones meravelloses que amb molt d'esforç i amb molt d'amor s'ocupen dels seus i les seves fillastres (fillafis en la nostra nova terminologia carinyosa -provinent de "fills afins", que és la nomenclatura legal del terme a països com l’Argentina) i, per tant, tenen molt poc a veure amb el que ens ha fet creure la literatura tradicional (diuen els estudis experts, que els éssers malvats dels contes folklòrics eren, en un inici, els mateixos pares i mares, però això ja és un altre tema).
A més de la càrrega negativa per procedència etimològica i per procedència literària, a la paraula padrastre se li suma un tercer entrebanc: com el cridem quan ens hi dirigim directament?! PADRASTREEEEEEEEE! no sembla una manera massa carinyosa de cridar algú a la nit quan tenim por o volem un got d'aigua...
Per això, perquè els més petits sovint necessiten poder posar un títol a aquella persona que estimen i que els estima, una etiqueta que els parli del seu rol i de la seva relació i que vagi més enllà del seu nom (amb què el pot cridar qualsevol que no sigui de la família), vam pensar en paraules que poguessin carregar-se d'aquest valor afectiu i necessari per poder sentir nostres els que són de casa.
Van ser dues les paraules que ens van venir al cap:
PAFI (de la contracció de "pare afí" -recordem que és la terminologia que es fa servir legalment per parlar dels padrastres a l’Argentina, i que seria la que ens agradaria que s’adoptés també a països com el nostre en què es parla de “nova parella del progenitor”malgrat reconèixer el vnicle de parentalitat -al nou codi civil, per exemple).
PAPU (de la contracció de "pare putatiu" -que no és ben bé el cas dels padrastres, ja que els nens solen tenir un pare que exerceix les seves funcions com a tal).
La casualitat va voler que PAPU s'emportés la victòria (qui diu casualitat, diu una nena de 2 anys que va començar a anomenar així el seu pare afí).
Això no obstant es plantejava un nou repte:
Segons el diccionari, un papu és un "ésser fantàstic amb què es fa por a les criatures", una mica com passa amb els padrastres i les madrastres dels contes (o també un "insecte" o fins i tot "un home tímid i esquerp", segons el diccionari CVB).
Aquesta visió negativa del que pot ser un papu, però, en comptes de fer-nos tirar enrere amb la paraula, ens va decidir a fer-la servir, per poder donar-li una nova càrrega emotiva, aquest cop positiva i alegre.
Perquè els papus (i les mamus!) sòn, en definitiva uns éssers fantàstics que estimen unes criatures que no són seves, com si ho fossin.
A tot plegat ens hi va ajudar, a més, el diccionari etimològic que ens va explicar que papu deriva d’una forma masculina de papa (una cuca que fa estralls en l’agricultura, es veu), i aquest paral·lelisme papa-papu (el mateix que trobem en el cas familiar) ens va fer acabar de decidir del tot.
Parlem de papus?
;)
Berta Rubio Faus
